DONES SOLES. 14 CONTES CURTS

Maria Barbal (Tremp, 1949) es va donar a conèixer amb la noveŀla Pedra de tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània, traduïda a divuit idiomes, entre els quals l'alemany, l'anglès, el francès i l'àrab. Aquest llibre inicia un cicle noveŀlístic amb el Pallars nadiu de l’autora com a punt de referència, que també inclou Mel i metzines (1990) i Càmfora (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993). La seva obra com a noveŀlista també comprèn els títols Escrivia cartes al cel (1996), Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003), País íntim (Premi Prudenci Bertrana 2005) i Emma (2008). Després del seu debut com a autora de narracions amb La mort de Teresa (1986), va publicar els volums de relats Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2009) i Cada dia penso en tu (2011). L’any 2014 va publicar la noveŀla En la pell de l’altre, i amb A l’amic escocès (2019) va cloure l’anomenat Cicle del Pallars, on recrea l’amistat entre en Benet i en George, un membre de les brigades internacionals, trenada durant la convalescència de tots dos en un hospital en plena guerra. El 2021 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i el Premi Josep Pla amb la noveŀla Tàndem, traduïda al castellà, italià, eslovè, alemany i àrab. L’any 2023 es va publicar la noveŀla Al llac, un bell relat sobre la Nora, una nena de dotze anys que viu l’experiència deliciosa d’anar els diumenges al llac, un indret molt bell i tranquil. Aquesta obra ha estat traduïda a l’alemany. També el 2023 es va publicar Tots els contes, una ambiciosa edició a càrrec de la catedràtica de Literatura Catalana Carme Arenas, que aplega la totalitat dels contes escrits per l’autora, tant els publicats en volums com els esparsos en publicacions periòdiques o en antologies temàtiques, n'inclou també alguns d’inèdits.

Maria Mercè Roca (Portbou, Alt Empordà, 1958). Escriptora i política, és diputada al Parlament de Catalunya des del 2003. Com a escriptora es dóna a conèixer amb el recull de narracions Sort que hi ha l'horitzó (1986), premi Víctor Català. Posteriorment passa a escriure novel·la amb Els arbres vençuts (1987), El present que m'acull (1987), premi Josep Pla, Perfum de nard (1988), La casa gran (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda, premi Sant Jordi 1992, L'àngel del vespre (1998), Temps de perdre (1999), Delictes d'amor, Premi Ramon Llull 2000, L'últim tren (2003),  i Els dies difícils (2005),També ha conreat la literatura juvenil a Com un miratge (1988) o El llop Pepito (2006); i fins i tot, el guió de sèries televisives com Secrets de família, emès per TV3. Té obra traduïda a l'alemany, al castellà, a l'èuscar, al francès i al neerlandès.És sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és novel·lista, assagista i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Com a escriptora, ha obtingut el premi Víctor Català de contes i el Sant Joan de novel·la.Ha publicat textos narratius diversos: novel·la, novel·la juvenil, novel·la negra, thriller. Una de les característiques més notables de la seva obra és que incrusta la ficció en unes coordenades reals, per la qual cosa els relats es mouen sempre en aquell espai de frontera que voreja el real i l'imaginari. Entre les darreres novel·les destaquen: L'herència de Cuba (1997), El verí (2002), Perfils de Nora (2003), El llegat dels filisteus (2005).

Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.

Maria Mercè Marçal i Serra (Ivars d'Urgell, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana i, per un temps, editora. En la seva trajectòria vital i literària sempre va assumir, de manera coherent, la famosa divisa amb la qual va encapçalar el seu primer llibre, Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976): "A l' atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel". La seva única novel·la La passió segons Renée Vivien, va obtenir, entre d'altres guardons, el premi Carlemany 1994. Usà com a nom de ploma "Maria-Mercè Marçal". JUntament amb Cau de llunes destaquen Bruixa de dol, Sal oberta, La germana, L'estrangera i Desglaç (aplegats per ella mateixa el 1989 a Llengua abolida), tots ells títols essencials en la poesia contemporània.